Capgrossos

Grisolda
Des la muntanya de les Pedreres, pel vell camí de terra, un dia les veïnes i veïns de Vista Alegre van veure baixar una vaca. El seu aspecte era ben curiós. Era d'un color gris com el de la pedra de la muntanya, i unes taques grogues com el Sol ardent li alegraven el pelatge. Com que era diferent de totes les altres vaques, a la muntanya de les Pedreres ningú n'havia volgut saber mai res. Els pastors i els grangers deien que era malastruga, i les altres vaques la foragitaven perquè es pensaven que estava malalta i que les podria encomanar. Havia passat la vida vagant pels prats i els boscos, sola i trista. Un dia, cansada de viure d'aquella manera, es va decidir a prendre aire, omplir-se de coratge, i baixar de la muntanya per conèixer altres mons. Va començar a fer via pel corriol que baixava fins la ciutat, fins que va trobar-se aquell veïnat de Vista Alegre. Quan la van veure, tot d'infants del barri van anar-la tocar i jugar-hi, fascinats pels seus colors tan especials, i la gent gran de les cases properes li va preparar un gibrell amb aigua perquè s'hi abeurés, cansada com la van veure pel camí fet. Per primer cop va sentir-se estimada. De seguida van acollir-la, i van decidir que volien que es quedés amb ells. Era grisa com la pedra, amb clapes del color del Sol. Li dirien Grisolda, la vaca de Vista Alegre.

Met Pintor
Tot el barri el recorda atrafegat amunt i avall, xiulant, carregat amb les brotxes i els pots de pintura. Sempre tenia un moment per saludar la gent gran de Vista Alegre, o per llançar floretes divertides a les noies que passaven la tarda assegudes als bancs del parc. Era en Met Pintor, fill de Vista Alegre, el pintor de parets més estimat del barri. Avui el recordem amb un fragment d'aquest poema de Salvat-Papasseit, que parla dels oficis. "I encara hi ha un ofici / que és ofici de festa - el pintor de parets: / si no canten abans, no et fan una sanefa, / si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc: / un pis que hom veu al sostre / que el feien i cantaven: / tots porten bata llarga / de colors a pleret."

Lireta-lirona

Corria com una esperitada pels carrerons de Vista Alegre. Un xic esquerpa i de mirada perduda, sempre anava amb els genolls pelats i la cara bruta. Se la sentia xisclar des del terrat de casa l'àvia, on assecava els llangardaixos morts i els col·leccionava. Les nenes i nens del barri la defugien perquè deien que era folla, que duia a dins un mal esperit. Una nit el barri va despertar-se sentint els seus crits desesperats. Un vent fortíssim tot ho removia, i plovia com mai. Quan l'àvia va anar al seu llit a veure què li passava, la cambra era buida. La finestra era oberta i les gotes de pluja mullaven l'interior de la casa. No la van veure més, però diuen que en les nits de tempesta encara corre pel barri, i que en les ràfegues de vent es poden arribar a sentir els seus xiscles endimoniats. És la Lireta-lirona, l'esperit de Vista Alegre.

Vella xiruca
Era vella i gastada, però encara se sentia hàbil i amb energies. D'entre totes les botes, sabates i espardenyes catalanes ella tenia l'orgull de poder dir que era l'única a qui cap merda li havia quedat mai enganxada a la sola. Fins que va arribar a Vista Alegre, és clar. Ni ella mateixa sap quant temps fa, però recorda perfectament que de seguida de ser-hi va quedar impregnada per sempre d'aquell barri tan especial... Era un dia que tornava de les Pedreres, de fer-hi una excursió, i es va aturar per beure aigua i descansar. Reposava dormint, tranquil·la, a l'ombra d'un dels arbres del parc quan un gos pollós, sac de puces, va decidir deixar-li un present. Una cagarada pudenta al cim, que li va quedar enganxada a la sola, i que encara avui fa que les mosques l'empaitin tot el dia allà on va. S'ha acabat, no es pot lluitar contra el destí, es va dir. I parafrasejant aquella vella cita sobre Mahoma va pensar que, al final, si la sabata no va a la merda...